Obra completa (A. March)

Auxìas March

Obra Completa

La seva obra

L'obra ausiasmarquiana està constituïda per cent vint-i-vuit poesies. La majoria dels estudiosos s'han decantat per classificar la seua obra per cicles temàtics. De fet, cada cicle forma una unitat de sentit, així com s'observa una evolució formal i conceptual en els diferents cicles, per la qual cosa s'ha arribat a considerar el còmput total de la seua obra com un immens poema.

Els cants d'amor

En la seua producció l'amor és un tema tan important que arriba a generar-ne d'altres amb entitat pròpia, però sempre com a causa o efecte del primer. En l'obra de March la dona és una persona real, humana i individual i, en conseqüència la relació home-dona serà el compost de l'amor sensual (sentits) i l'amor intel·lectual (contemplació i pensament). El nostre autor sols mantindrà de la poesia trobadoresca el fet de dedicar els seus poemes a una dona, a la qual es refereix mitjançant un "senhal" per amagar així el seu nom. Podem dividir aquests cants en cinc senyals que corresponen a cinc etapes en la vida de l'autor.

Plena de Seny

Aquest primer cicle està compost per dènou poemes. Són una mena de diàleg entre l'autor i una dama, "aimia". El poeta proposa a l'amada una relació més madura tant física com intel·lectual, per tal de superar els desitjos de la carn i els problemes espirituals. La dama segueix el seu caràcter passiu i tradicional i no li respon. El poeta se sent fracassat, i presenta una actitud agressiva, però segueix lluitant i com escriu per resoldre els problemes que el turmenten, comença un nou cicle.

Llir entre Cards

Aquest nou cicle consta de trenta-cinc poemes, sembla que dirigits a una altra dona "dona Teresa". Ara el poeta s'allunya dels aspectes físics de la dona i considera l'amor com una absoluta contemplació com a única possibilitat d'assolir l'amor pur i això el separa de la resta dels hòmens. Davant la resposta negativa de la dama, March pren una activitat violenta i fins i tot se sent culpable perquè la dama s'ha decantat per amar "l'home pec", l'impur, el comú. Tot açò el du a una obsessió per la mort, que esdevé un tema constant en aquest cicle.

Amor, amor

Dotze poemes formen part d'aquest nou cicle. Desenganyat i vell, reconeix que el plaer intel·lectual no és suficient per assolir el plaer complet, l'amor pur. Un dels temes més freqüents és l'enyorança d'èpoques anteriors en les quals ell amava desesperadament. No s'adreça directament a la dama, quan increpa o dialoga, o fa amb "Amor" personificat.

Mon darrer bé

Comprén només dues poesies adreçades, segons sembla a una sola dama, de la qual s'enamorà sent l'autor ja vell. Aquest nou amor fa oblidar els mals passats…

Oh, foll amor

Està format per deu poemes. El poeta se sent pecador, deshonest i vil i, fins i tot, avergonyit, d'ací el senyal "foll", que s'oposa a l'amor pur, cantat o desitjat de les poesies anteriors. Demana el perdó de Déu.

Els cants de mort

El tema de la mort nés exclusiu d'aquest cicle, format només per sis poesies dedicades a plànyer la mort d'una sola dona i sense senyal. La destinatària sembla ser la seua segona esposa, Joana Escorna. El poeta, amb una sinceritat molt humana reflexiona sobre els temes més comuns que la mort d'una dona estimada hi pot ocasionar: el destí de l'ànima, el dolor per l'absència, el record del temps passat. El poeta fins i tot, se sent culpable de la mort de la seua dona.

La gran dolor que llengua no pot dir
del qui.s veu mort e no sap on irà
(no sab sson Déu si per a si el volrà
o si.n infern lo volrà sebollir) […]

O cruel mal qui tols la joventut
e fas podrir les carns dins en lo vas!
l'esperit, ple de paor, volant va
a l'incert loch, tement l'eternal dan;

El cant espiritual

Aquest cant, dirigit a Déu, és una llarga oració (224 versos), escrits en segona persona i és considerat com un dels poemes més importants de la literatura en català. El poeta es mostra preocupat per aconseguir el camí de Déu i té por d'ésser condemnat per haver caigut en el "foll amor" de la qual cosa es penedeix, fins i tot li demana a Déu que li acurte la vida per no incórrer en més pecats.

Ací observem el poeta més preocupat per expressar el seu pensament i les seues reflexions més íntimes que per seguir els preceptes de la poètica tradicional. Per això hi utilitza els versos sense rima (estramps), amb la qual cosa la seua expressió esdevé molt més natural que la resta de composicions feta a base de versos prou durs i aspres, cosa que dificultava la lectura.

Si com los rius que a la mar tots acoren,
Així les fins totes en tu se n'entren.
Puix te conec, esforça'm que jo t'ame:
Vença l'amor a la por que jo et porte.

Poemes

* I: Axí com cell qui·n lo somni·s delita

* II: Pren-me'n axí com al patró qu·en platga

* III: Alt e amor, d'on gran desig s'engendra,

* IV: Axí com cell qui desitja vianda

* V: Tant he amat, que mon grosser enginy

* VI: Molt he tardat en descobrir ma falta,

* VII: Sí com rictat no porta béns ab si,

* VIII: Ja tots mos cants me plau metr·en oblit,

* IX: Amor se dol com breument yo no muyr,

* X: Sí com hun rey, senyor de tres ciutats,

* XI: ¿Quins tan segurs consells vas encerquant,

* XII: Ja no esper que sia·mat,

* XIII: Colguen les gents ab alegria festes,

* XIV: Malventurós no deu cerquar Ventura:

* XV: Si prés grans mals un bé·m serà guardat,

* XVI: Junt és lo temps que mon goig és complit

* XVII: Si Déu, del cors, la mi·arma sostrau,

* XVIII: Ffantasiant, Amor a mi descobre

* XIX: Hohiu, hohiu, tots los qui bé amats,

* XX: Alguns passats donaren si a mort

* XXI: Tant en Amor ma pens·à consentit

* XXII: Callen aquells que d'Amor han parlat,

* XXIII: Lexant a part l'estil dels trobadors

* XXIV: No sech lo temps mon pensament innoble,

* XXV: No·m fall recort del temps tan delitós

* XXVI: Yo crit lo bé si·n algun loch lo sé,

* XXVII: Sobresdolor m'à tolt l'imaginar;

* XXVIII: Lo jorn ha por de perdre sa claror

* XXIX: Sí com lo taur se'n va fuyt pel desert

* XXX: Vengut és temps que serà conegut

* XXXI: Molts hòmens hoig clamar-se de Fortuna

* XXXII: L'ome pel món no munta·n gran valer

* XXXIII: Sens lo desig de cosa desonesta,

* XXXIV: Tots los desigs escampats en lo món

* XXXV: Sia cascú per ben hoir attent

* XXXVI: ¡O Mort, qui est de molts mals medecina

* XXXVII: La mia por d'alguna causa mou.

* XXXVIII: Si bé mostrau que mi no avorriu,

* XXXIX: Qui no és trist, de mos dictats no cur,

* XL: Cell qui d'altruy reb enug e plaer

* XLI: Volgra sser nat cent anys ho pus atràs,

* XLII: Vós qui sabeu de la tortra·l costum,

* XLIII: Coratge meu, a pendre sforç molt tart,

* XLIV: Tot metge pren càrech de consciença

* XLV: Los ignorants Amor e sos exemples,

* XLVI: Veles e vents han mos desigs complir,

* XLVII: Bé·m maravell com l'ayre no s'altera,

* XLVIII: Ab vós me pot Amor ben esmenar,

* XLIX: A mal estrany és la pena estranya

* L: Sí com aquell qui per sa·nfinitat

* LI: Tal só com cell qui penssa que morà

* LII: -Clamar no·s deu qui mal cerqua e troba;

* LIII: Ab tal dolor com l'esperit s'aranqua

* LIV: ¿Qui, sinó foll, demana si m'enyor,

* LV: Per molt amar ma vida és en dupte,

* LVI: Ma voluntat, amant-vos, se contenta,

* LVII: Por de pijor a molts fa pendre mort

* LVIII: Sí com l'om rich que per son fill treballa

* LIX: Sí co·l malalt que·l metge lo fa cert

* LX: Mes voluntats, en gran part discordants,

* LXI: O fort Dolor!, yo·t prech que mi perdons

* LXII: ¿Qui·m mostrarà la Fortuna loar

* LXIII: ¿Qui·m tornarà lo temps de ma dolor

* LXIV: Lo temps és tal que tot animal brut

* LXV: No só gosat en demanar mercé

* LXVI: Algú no pot haver en si poder

* LXVII: Ja de amor tèbeu jamés no sia!

* LXVIII: No·m pren axí com al petit vaylet

* LXIX: Clar és e molt a tots los amadors,

* LXX: Per qué m'és tolt poder delliberar?

* LXXI: ¿Qué m'ha calgut contemplar en Amor,

* LXXII: Paor no·m sent que sobreslaus me vença,

* LXXIII: No pens algú que m'allarch en paraules

* LXXIV: Als fats coman tot quant serà de mi,

* LXXV: ¿Qui és aquell qui en Amor contemple

* LXXVI: On és lo loch on ma penssa repose?

* LXXVII: No pot mostrar lo món menys pietat

* LXXVIII: No guart avant ne membre lo passat:

* LXXIX: O vós, mesquins, qui sots terra jaheu

* LXXX: Tot laurador és pagat del jornal

* LXXXI: Axí com cell qui·s veu prop de la mort,

* LXXXII: Quant plau a Déu que la fusta peresqua,

* LXXXIII: Sí co·l malalt qui lonch temps ha que jau

* LXXXIV: Tant he amat que vinch en desamar,

* LXXXV: Lexe la sort lo seu variat torn;

* LXXXVI: Si·m demanau lo greu turment que pas,

* LXXXVII: Tot entenent amador mi entengua,

* LXXXVIII: Malament viu qui delit pert de viure

* LXXXIX: Cervo ferit no desija la font

* XC: No·s maravell algú perqué m'enyor,

* XCI: En aquell temps sentí d'Amor delit

* XCII: Aquelles mans que jamés perdonaren

* XCIII: ¿Qui serà aquell del món superior

* XCIV: Puys me trob sol en amor, a mi sembla

* XCV: ¿Qué val delit puys no és conegut,

* XCVI: La gran dolor que llengua no pot dir

* XCVII: Si per null temps creguí ser amador,

* XCVIII: Per lo camí de mort é cercat vida,

* XCIX: Aquesta és perdurable dolor.

* C: Entre Amor ssó portat he Fortuna,

* CI: Lo viscahí Qui·s troba·n Alemanya,

* CII: ¿Qual serà·quell que fora si mateix

* CIII: Aquell ateny tot quant atényer vol,

* CIV: Qui ne per si ne per Déu virtuts husa,

* CV: Puys que sens Tu algú a Tu no basta,

* CVI: Lo tot és poch ço per qué treballam

* CVII: ¡O quant és foll qui tem lo forçat cas,

* CVIII: No·m clam d'algú qu·en mon mal haja colpa;

* CIX: Dona, si us am, no·m graescau amor;

* CX: Là só atés d'on só volgut fugir;

* CXI: Axí com cell qui·s parteix de sa terra

* CXII: Cobrir no pusch la dolor qui·m turmenta,

* CXIII: La vida·s breu e l'art se mostra longa;

* CXIV: Retinga'm Déu en mon trist pensament,

* CXV: Puix me penit, senyal és cert que baste

* CXVI: Cert és de mi que no me'n cal fer compte

* CXVII: Lo cinquén peu del moltó ab gran cura

* CXVIII: No cal dubtar que sens ulls pot hom veure,

* CXIX: Maleyt lo jorn que·m fon donada vida,

* CXX: Si·n algun temps me clamí sens rahó,

* CXXI: Molt me par bo que pens de l'altre món,

* CXXII a: Tots los delits dels cors he ja perduts,

* CXXII b: Mon bon senyor, puix que parlar en prosa

* CXXIII: Mentre d'Amor sentí sa passió,

* CXXIV: Ab molta raó me desenamore

* CXXV: Entre·ls ulls y les orelles

* CXXVI: Quant més amau, tant més temor teniu,

* CXXVII: A Déu siau, vós, mon delit,

* CXXVIII: A mi acorda un dictat

Axí com cell qui·n lo somni·s delita

Axí com cell qui·n lo somni es delita

e son delit de foll pensament ve,

ne pren a mi, que·l temps passat me té

l'imaginar, qu·altre bé no y habita,

sentint estar en aguayt ma dolor,

sabent de cert qu·en ses mans he de jaure.

Temps de venir en negun bé·m pot caure;

aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no·m trobe amador,

mas del passat, qu·és no-res e finit;

d'aquest pensar me sojorn e·m delit,

mas quan lo pert, s'esforça ma dolor,

sí com aquell qui és jutgat a mort

he de lonch temps la sab e s'aconorta,

e creure·l fan que li serà estorta

e·l fan morir sens un punt de recort.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort,

e que passàs ma vida en durment!

Malament viu qui té lo pensament

per enamich, fent-li d'enuyts report;

e com lo vol d'algún plaer servir

li'n pren axí com dona·b son infant,

que si verí li demana plorant

ha ten poch seny que no·l sab contradir.