E vós, de goig, lo tedèum cantàveu.
Lagremejant, maldicions cantí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Comptar no deg les passades dolors,
car poqua fe per vós tost hi serà:
qui·s menys d'amor altr·amor no sentrà,
car no ha sguart lo rient al plorós.
Si ben amant lo terç d'un jorn passàveu,
hauríeu grat del que per vós passí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Reclam a tots los meus predecessors,
cells qui Amor llur cor enamorà,
e los presents e lo qui naxerà,
que per mos dits entenguen mes clamors;
e si en vós conexença justàveu,
mal grat haureu del que fes un matí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla hon de primer estàveu,
Tornada
Plena de seny, si·l cor me cartejàveu,
trobàreu clar que us amaré sens fi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Yo crit lo bé si·n algun loch lo sé
Yo crit lo bé si·n algun loch lo sé,
callant lo mal sens passar-ne despit,
car en maldir mon cor no pren delit
ne·m cal cridar, puys no veig lo perqué;
no per aytant que molts béns yo no senta,
mas poch val crit entre lo sort e·l mut,
per que·l bon hom per tal no és sabut
e sa valor en lo món no l'augmenta.
Menys que la ley crestiana·s presenta
els africans, ne la volen hoir,
veig la virtut en null esment venir:
l'om viciós e·l pech l'an dat empenta.
Salomó diu qu·en pochs és saviesa;
los enemichs són molts de la virtut,
dients que sou home foll conegut
si del costum se lunya vostr·abtesa.
Lo vici·s tant que virtut ha empesa,
e lo profit honor à tret del món
- en tan pochs és, e poch a poch se fon!-
no y ha calor contra·l fret de peresa.
Lo nombr·és tant d'aquells qui la desonren,
que ja no y val empara de algú;
e si voleu que us diga·l crit comú:
"Peresquen cells qui d'onor no ss'aombren!"
Als hòmens morts d'actes bons no desombren,
car dels absents no·ls cal haver enveja:
pahir no·s pot aquesta cosa leja
dins los ventrells qui d'envejar s'escombren;
no dan laor al viu qui la percaça,
ans fan rahons com la y poran sostraure,
e si·l ben fer del món no poden raure,
dien-ne mal, tant que lo bé desfaça.
Bondat, virtut, han perduda sa raça,
cossos humans han molt diminuhit,
Déu és per nós mal honrat e servit,
e ja la mort pus estret nos abraça;
tot quant per Déu és jus lo cel creat
ha molt perdut de son propi cabal:
saber se pert, speriment no val,
lo viure curt, que·l mig és tost passat.
¿Hon és l'enginy d'Aristòtil trobat,
d'Origenés, Sèneca e Plató?
Qui mostrarem semblant al fort Samssó?
On és tan bell com Absalon trobat?
Línceus fon qui res no l·escapava,
que no fos vist per sa vista suptil:
dins en la mar veya de milles mill.
Lo viure llur més que·l present durava.
Ffoll és aquell qui no ymaginava
que fallirem puys fall ço per que som.
Sí com decau la rama e lo pom
si la rael de l'arbre hom tallava,
ffallirem nós, puys que·ns sosté fall.
Bé·ns mostra Déu que vol lo món finir,
puys lo que·ns té vol que ving·a perir;
son poch a poch Natur·a nós defall.
Tornada
Lir entre carts, no·m basta l'escandall
per trobar fons en la vostra estima,
e quant vos llou no trob rahó ne rima
de que·m content, e per ço yo me'n call.
Sobresdolor m'à tolt l'imaginar
Sobresdolor m'à tolt l'imaginar;
l'enteniment no·s dol ni·s pot esbatre:
aytant és dolç que l·ha calgut abatre,
e mon affany, plorant, no·s pot mostrar.
No trob remey, car ma dolor és tanta,
que mon voler en parts ne tinch partit,
ne·n sol un loch lo'm trobe ahunit
sinó·n morir e viure que·s decanta.
Sí com l'om flach qui l·és forçat triar
ab qual de dos hòmens forts s'à combatre,
no sab pensar ab qual deja debatre,
e, spaordit, sos comptes no pot far,
ne pren a me, que lo viure m'espanta,
e lo morir me serà gran despit:
com viure vull, la mort prenc en delit;
com vull morir, la vida tinch per santa.
Sí com aquell qui és verí donant
al mestre seu, e quant veu sa dolor
ha pietat del mal de son senyor
e sobr·aquell vol ésser ajudant,
vós penssament, per qui mon seny s'absenta,
per los trebals dant-li alterament,
a son afany donau acorriment,
puys que sos mals per migà vostre·ls senta.
Yo contrafaç nau en golf perillan,
l'arbre perdent e son governador,
e per contrast de dos vents no discor;
los mariners enbadalits estan,
e cascú d'ells la sua carta tenta,
e són discorts en llur acordament:
hu volgra sser prop terra passos cent,
l'altre tan luny com vent pot dar empenta.
Ma voluntat, ab que·n la mar fuy mes,
fallida és e pogra'm fer ajuda;
ja ma rahó de son loch és cayguda:
mos pensaments contraris m'an atés;
ja mos desigs no saben elegir
vida ne mort, qual és la millor triha;
natura·n mi usa de maestria
e pren la mort per major dan fugir.
Tornada
Plena de seny, no·s pot ben soferir
vida y dolor snes pendr·aalgun espay;
lo meu desig se converteix en glay
quan me recort que res vos haja dir.
Lo jorn ha por de perdre sa claror
Lo jorn ha por de perdre sa claror
quant ve la nit qu·espandeix ses tenebres;
pochs animals no cloen les palpebres,
e los malalts crexen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l'any duràs
perqué llurs mals haguessen cobriment,
mas yo qui visch menys de par, en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
1 comment